Vull que quedi cosntancia de la meva visita, Maribel. El record del sabor salat a la boca és un dels millors qu ees poden tenir. M'agrada aquest poema.
Moltes gràcies pel teu comentari! Com bé saps això anima a seguir publicant i escrivint. Per a mi, el regust de sal... i la mar, al final, acaba sent el lloc on tornar, encara que la vida t'hagi allunyat...
Sí, el regust salat, i en el meu cas, el vent a la cara, son les coses que més em recorden els meus orígens. Recorda que jo som mennorquí, i que pertant, de vent i sal en saben un poc. Jo també vaig escriure uns poemes, però em fa tanta vergonya (els trobo tan tous) que mai m'he a trevir a publicar-los.
A mi també em fa molta vergonya publicar els poemes que escric, és d'alguna manera com despullar-me una mica o com deixar marxar un fill... i clar costa... Però val la pena quan després persones com tu em parlen de què els hi ha semblat allò que he escrit...
És curios, però amb les narracions no em passa. Els poemes, com tudius, son coses molt més íntimes, trocets de l'interior de cada un que expressem en paraules. No, jo som massa reservat per fer-ho. De moment, els meus poemes només son meus. Pot ser algún dia...qui sap.
Evidentment, el fet de publicar o no és una decisió personal que respecto. I si algun dia et decideixes, espero estar al cas i poder-los llegir... Mentres gaudiré dels teus relats dels Origens i dels Honderos.
Vull que quedi cosntancia de la meva visita, Maribel.
ResponEliminaEl record del sabor salat a la boca és un dels millors qu ees poden tenir. M'agrada aquest poema.
Moltes gràcies pel teu comentari! Com bé saps això anima a seguir publicant i escrivint.
ResponEliminaPer a mi, el regust de sal... i la mar, al final, acaba sent el lloc on tornar, encara que la vida t'hagi allunyat...
Sí, el regust salat, i en el meu cas, el vent a la cara, son les coses que més em recorden els meus orígens.
ResponEliminaRecorda que jo som mennorquí, i que pertant, de vent i sal en saben un poc.
Jo també vaig escriure uns poemes, però em fa tanta vergonya (els trobo tan tous) que mai m'he a trevir a publicar-los.
A mi també em fa molta vergonya publicar els poemes que escric, és d'alguna manera com despullar-me una mica o com deixar marxar un fill... i clar costa...
ResponEliminaPerò val la pena quan després persones com tu em parlen de què els hi ha semblat allò que he escrit...
És curios, però amb les narracions no em passa. Els poemes, com tudius, son coses molt més íntimes, trocets de l'interior de cada un que expressem en paraules.
ResponEliminaNo, jo som massa reservat per fer-ho. De moment, els meus poemes només son meus.
Pot ser algún dia...qui sap.
Evidentment, el fet de publicar o no és una decisió personal que respecto.
ResponEliminaI si algun dia et decideixes, espero estar al cas i poder-los llegir...
Mentres gaudiré dels teus relats dels Origens i dels Honderos.