Calia morir-se de set, punxar-se
amb l’esparreguera i sagnar llàgrimes
roges a la
terra seca. Calia
oblidar els somnis mai complerts, marcir
l’anhel
de carícies, corsecar-se.
Calia alentir les passes, minvar
les paraules, endinsar-se, valenta
i sola, en el mar del propi silenci.
Calia
romandre hores, aturada,
davant els semàfors verds de la vida
per
aprendre, de nou, a caminar.
Maribel Guerrero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada