diumenge, 22 de desembre del 2019

CINCO DIAS SIN SOL














Camino, vagabunda,
hacia una puerta cerrada.


El silencio se amontona
entre mis juicios
y la lluvia que cae sin cesar.


Lluvia lenta.
El aire se llena
de mil estrellas brillantes.


Lluvia gris.
Las hojas secas que habitan en mí,
tiemblan un instante
y caen al suelo


Lluvia silenciosa,
busco en mis raíces
algo que me de sentido
y descubro
cuan profundas se hunden en la tierra,
ajenas a mis pensamientos,
savias de sabia
antiguas en la mirada


Y amanece de nuevo.


Y me visto con los colores de la mañana,
salvaje y fresca.
Y bailo mi música de raíz y agua.


Maribel Guerrero


dissabte, 7 de desembre del 2019

CASSANDRA




                                                                                                            "Dintre meu hi viu un crit."
                                                                                                                                Sylvia Plath

Dins meu
viu
i em parla,
però jo, presonera dels sorolls,
no puc escoltar-la.

L’eco de la seva veu profètica,
com un so antic, 
crida, es desespera.

I en la meva nit sorda
naufraga inútilment
i esdevé silenci brut
i el cavall ens mata.

I Troia perd, de nou, la batalla.


Maribel Guerrero


dilluns, 2 de desembre del 2019

PARAULES



Avui les paraules estaven al punt
obertes i amb aquell aroma que tant m’agrada.

Arraulides en un racó de la meva ment
han sortit disparades com llampecs de llum
il·luminant records ocults per la pols
                                                per la distància.

Avui les paraules m’han vingut a buscar
o he estat jo que les he cridades?

Maribel Guerrero

dilluns, 25 de novembre del 2019

CLASSE DE POESIA (I)



Respirar poesia,
cercar secrets inèdits
en els tresors de l’illa.
Buidar diccionaris,
anomenar la pròpia
foscúria.
Pintar metàfores que il·luminin
els racons de la vida.  

Maribel Guerrero


dimecres, 20 de novembre del 2019

MIRALL


 












Ensucres el silenci com si fos cafè amarg,
i et dius que aquest nou dia serà un dia ple a vessar
com la tassa que ara et prens.
Que les arrels del teu arbre trobaran aliments
i de les branques creixeran fulles, somriuran flors.

Però passen els minuts arrossegats per les hores
i el dia avança i, en acabat, res sobre l’estora.

Sols el crit silenciós
que et crema les branques d’arbre immutable
i les mans que acaronen la tassa,
tan buida,
com tu.

Maribel Guerrero

divendres, 8 de novembre del 2019

METEORIT


Una vegada vaig llegir en algun lloc 
que el desert, abans de ser sorra, 
era una selva. 

Com en el nostre passat, la humitat era 
arreu i una xafogor maragda feia lliscar els meus dits 
en la teva pell. 
No calien els oasis i 
les nits mai eren fredes. 

Quin meteorit va estavellar el nostre món 
i el va convertir en zona àrida? 
Quina paraula roja ens va assecar el cor 
fins que fou de sorra?. 

Maribel Guerrero

dimecres, 6 de novembre del 2019

VOLAR


Extiendo mis alas de mariposa,
últimamente tan quietas.

Empiezo con un aleteo suave.

Las raíces son firmes y la incertidumbre
del vuelo pesa tanto.

Poco a poco,
me dejo llevar por mi deseo,
y el recuerdo ancestral,
el aroma de la libertad,
puede más que la quietud oculta,
invisible del suelo. 

Maribel Guerrero

diumenge, 3 de novembre del 2019

VIATGE PREVI
















Calia  morir-se  de  set,  punxar-se
amb l’esparreguera i sagnar llàgrimes
roges  a  la  terra  seca.  Calia
oblidar els somnis mai complerts, marcir
l’anhel  de  carícies, corsecar-se.

Calia alentir les passes, minvar
les paraules, endinsar-se, valenta
i sola, en el mar del propi silenci.

Calia  romandre  hores,  aturada,
davant els semàfors verds de la vida
per  aprendre,  de nou,  a caminar. 

Maribel Guerrero

divendres, 25 d’octubre del 2019

DESCANS

 














Si pogués, cada dia,
escriuria el mateix poema
amb imatges idèntiques,
cansades de tant dir-se.
Si pogués sentir la quieta
seguretat  que res no muda.

Però quan tanco i obro les parpelles
i m'enfronto amb la pàgina en blanc
i escric, els mots canvien de lloc,
les metàfores obren les finestres
d’una habitació negada;
els verbs abandonen el present
i encenen el passat,
llum en la penombra,  o arboren
malsons
 a l'horitzó de les ones.

Si pogués, escriuria el mateix poema cada dia,
davant del mar, sota una palmera:
el descans del nàufrag en terra ferma.

Maribel Guerrero

dimecres, 23 d’octubre del 2019

LLUM



II

Em sé captaire de llum.
Desperto i em dutxo amb cada raig de sol.
Tinc nusos a les mans, i arrels fosques m’alimenten
la penombra de la ment.
Cicatrius invisibles
m’ancoren.

Maribel Guerrero