CLASSE DE POESIA (I)

Respirar poesia,

cercar secrets inèdits

en els tresors de l’illa.

Buidar diccionaris,

anomenar la pròpia

foscúria.

Pintar metàfores que il·luminin

els racons de la vida.  

Maribel Guerrero

MIRALL

 

Ensucres el silenci com si fos cafè amarg,

i et dius que aquest nou dia serà un dia ple a vessar

com la tassa que ara et prens.

Que les arrels del teu arbre trobaran aliments

i de les branques creixeran fulles, somriuran flors.

Però passen els minuts arrossegats per les hores

i el dia avança i, en acabat, res sobre l’estora.

Sols el crit silenciós

que et crema les branques d’arbre immutable

i les mans que acaronen la tassa,

tan buida,

com tu.

Maribel Guerrero

METEORIT

Una vegada vaig llegir en algun lloc 

que el desert, abans de ser sorra, 

era una selva. 

Com en el nostre passat, la humitat era 

arreu i una xafogor maragda feia lliscar els meus dits 

en la teva pell. 

No calien els oasis i 

les nits mai eren fredes. 

Quin meteorit va estavellar el nostre món 

i el va convertir en zona àrida? 

Quina paraula roja ens va assecar el cor 

fins que fou de sorra?. 

Maribel Guerrero

VOLAR

Extiendo mis alas de mariposa,

últimamente tan quietas.

Empiezo con un aleteo suave.

Las raíces son firmes y la incertidumbre
del vuelo pesa tanto.

Poco a poco,
me dejo llevar por mi deseo,
y el recuerdo ancestral,
el aroma de la libertad,
puede más que la quietud oculta,
invisible del suelo. 

Maribel Guerrero

VIATGE PREVI

Calia  morir-se  de  set,  punxar-se

amb l’esparreguera i sagnar llàgrimes

roges  a  la  terra  seca.  Calia

oblidar els somnis mai complerts, marcir

l’anhel  de  carícies, corsecar-se.

Calia alentir les passes, minvar

les paraules, endinsar-se, valenta

i sola, en el mar del propi silenci.

Calia  romandre  hores,  aturada,

davant els semàfors verds de la vida

per  aprendre,  de nou,  a caminar. 

Maribel Guerrero